Treu un somriure i disfruta

Surt a menjar-te el món.

lunes, 25 de febrero de 2013

Cal el 110%, no el 100%.

És dur.

Suposo què és una situació nova i, per tant, difícil d'assumir. Desprès de tant temps fora, les ganes aumenten exponencialment a mesura que passen els dies i veus més a prop el retorn al lloc on et sents lliure,evadit de problemes, solament una pilota i una cistella davant, i al voltant tot un món ple de complexitats que arribes a enyorar desprès d'apendre'n tot el sentit, sabent la duresa que comporta arribar a extrems tan elevats, però a la vegada la sensació de plenitud que t'aporta.

És potser tot el que has aprés, tot el que saps que pots donar un cop dins, que fan que la teva ment sigui encara més impacient amb tu mateix, que el teu cos et digui que si quan el teu problema et diu espera una mica més, què és el mateix esport el que et crida a l'orella sense tu ser-ne conscient. Desitjar tornar a allò que t'ha omplert durant anys, i desitjar fer-ho ja, sense esperar ni un segon més, ignorant les carències que tu no veus completament.

I és dur, si, molt dur, quan un cop més, la raó et dona l'esquena i t'obliga a fer passos dubitatius però contraris al que anheles. Però necessaris. Cal tornar al 110%, no al 100, oblidar el dolor que durant molt de temps t'ha tret la son i saber que ja no hi és, que ha desaparegut, anar pas a pas, no tenir pressa, ser pacient però conscient, lluitador però protector, valent però intel·ligent, descarat però savi.

Salta a la pista, diu el cor.
Aguanta una mica més, recorda el genoll.