Cal el 110%, no el 100%.

És dur.

Suposo què és una situació nova i, per tant, difícil d'assumir. Desprès de tant temps fora, les ganes aumenten exponencialment a mesura que passen els dies i veus més a prop el retorn al lloc on et sents lliure,evadit de problemes, solament una pilota i una cistella davant, i al voltant tot un món ple de complexitats que arribes a enyorar desprès d'apendre'n tot el sentit, sabent la duresa que comporta arribar a extrems tan elevats, però a la vegada la sensació de plenitud que t'aporta.

És potser tot el que has aprés, tot el que saps que pots donar un cop dins, que fan que la teva ment sigui encara més impacient amb tu mateix, que el teu cos et digui que si quan el teu problema et diu espera una mica més, què és el mateix esport el que et crida a l'orella sense tu ser-ne conscient. Desitjar tornar a allò que t'ha omplert durant anys, i desitjar fer-ho ja, sense esperar ni un segon més, ignorant les carències que tu no veus completament.

I és dur, si, molt dur, quan un cop més, la raó et dona l'esquena i t'obliga a fer passos dubitatius però contraris al que anheles. Però necessaris. Cal tornar al 110%, no al 100, oblidar el dolor que durant molt de temps t'ha tret la son i saber que ja no hi és, que ha desaparegut, anar pas a pas, no tenir pressa, ser pacient però conscient, lluitador però protector, valent però intel·ligent, descarat però savi.

Salta a la pista, diu el cor.
Aguanta una mica més, recorda el genoll.

Èxit

Que millor que l'esforç i el treball constant per ser-hi. Moltes vegades ser el millor o el més reconegut no són les uniques formes d'arribar-hi.

Uns lligaments creuats i un menisc poden fer-te reflexionar sobre molts d'aquests paràmetres i adonar-te'n que sol depen de tu tenir-lo, i sobretot del que tu creguis que ho és. Per mi és donar tot el que tu tens, saber afrontar els obstacles com a reptes per fer-te més fort, mirar al voltant i apreciar el suport dels teus, i sobretot veure com el teu esforç i constància del dia a dia es veu recompensada en un enorme millora. No hi ha cosa que no pugui recomfortar tant com això.

Perquè aquells camins més llargs i que suposen més esforç, són en la meta, els més satisfactoris.

Despres de 3 anys torno a escriure a aquest blog després d'una lesió molt dura, però tant la llargada com l'esforç de recuperació d'aquesta no em frustren, al contrari, em fan sentir èxit.

Malaltia...

Duresa, coratge, valentía, por, atreviment, aptitud, ganes, humiltat, actitud, persveràn-cia, alegria, ambició, intel·ligència, feblesa, intesitat, brillantesa, superació, frustració, espectacular, tristesa, exaltació, èxit, emoció, treball, conexió, bellesa, commoció, sufrir, miracle....

Podem descriure'l de moltes maneres, pero mai arribarem a assimiliar tot el que aquest significa per a nosaltres, una vida.

Metamorfosis

Canvis, diferéncies. Tot pot variar. Si alguna cosa t'ensenya la vida és que les coses bones s'acaben, que alló que et porta a la felicitat pot desaparèixer del dia a la nit. No podem permetre'ns viure de records, del passat. Cal seguir en el present. Si no ho fas fracasses, i si segueixes endavant aquest pensament de haverho fet tot, no t'impedeix continuar cap amunt.

Passar pàgina...

De vegades fa falta, poder fer-ho...en alguns moments tots ens en morim de ganes, però la vida no ens deixa.
Ja m'agradaria rectificar algunes coses, tornar a fer-les o tornar a desfer-les...pero no podem, em d'afrontar-ho. I a vegades es molt difícil,hores pensant, reflexionant, criticant, aquelles accions que hauries volgut canviar...

I gràcies a no poder fer-ho millorem...creixem com a jugadors i persones i el més important, aprenem d'aquestes coses que hem volgut canviar...encara que vegada rere altra hi tornem a caure...

I sí, em refereixo a això,mil vegades he volgut tirar enrere en el temps...però la vida no em deixa.

Bones Festes!

Estil

Una manera...

un tipus...

un estil.

Es pot dir de moltes maneres però es deixa ben clar. Et desiguala dels demès, et fa únic, et fa diferent. Seguir un estil i defensar-lo, creure en ell. Demostrar-te que allò té futur...que val la pena.

Quan fem basquet, sabem a que juguem? O simplement defensem i ataquem? Fa falta aquell detall, aquell pensament o aquella acció que et deixa fora de l'uniformitat, és a dir, que et fa diferent.

No sempre ens em de conformar a fer lo bàsic, perque si ens conformem amb això sempre ens despertarem abans de que el somni acabi...cal creure en el teu estil, sostenir-lo, i tenir-hi fe.

Saber estar..

Saber estar. Es una acció perfecta. Conèixer el que s'ha de fer, i fer-ho en el moment just. No es fàcil, i calen molts anys de treball per conseguir-ho, però quan hi arribem notem la satisfacció de haver-ho conseguit, robar, anotar, etc...

Això es el que ens motiva, si una persona no millora, se sent malament i no treballa a gust. Però això ha de ser diferent. Un altre factor important és la concentració, amb ella sabem fer el que ens pensem que no podem conseguir a fer en un partit.

Perque a vegades val més tenir una bona concentració, ja que sense ella, no es possible saber estar.